Rossolant rostos avall d’una muntanya rocosa, se’n ve la casa tota sola. I s’atura. Ja li sembla haver trobat prou bons encaixos en la morfologia natural de terreny com per deixar-hi descansar amb comoditat la seva carcanada funcional.

La muntanya de roca conglomerada que l’acull és tan dura que imposa la seva llei: el projecte abaixa el cap i es sotmet al dogma topogràfic, i el topogràfic es converteix en el motlle de la forma i en la inspiració del concepte.

Com una pedra amuntegada en una tartera, cada tram de casa descansa sobre l’inferior, i així fins a deixar que la muntanya descansi damunt de tots. “Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, caurà amb les altres pedres rodolant cap avall. Si res no se li atansa, s’estarà quieta dies i dies”¹.

^[1] Maria Barbal, “Pedra de Tartera”, 1985.