Quan un terreny sol té la feixuga tasca de resoldre la dualitat d’alineacions d’una enforcadura urbana, ja només li falta que s’hi hagi de construir una casa al damunt! Doncs sí, aquest era l’encàrrec: “Aguanteu-me el cubata…”.

Entre dos carrers que neixen junts per allunyar-se en distància i cota, fagocitant les restes d’una petita casa entre mitgeres mig esfondrada, hem de construir un habitatge per a una nova família. La normativa és oberta: optem per esdevenir el nus que relligui la complexitat d’elements, carrers i formes que conflueixen en aquest dens indret de la trama urbana.

La doble alineació viària a seguir possibilita el trencament de la rígida volumetria pròpia d’una edificació entre mitgeres en dues peces: el jardí i la casa. I la diferència de cota entre els dos carrers que hi confronten permet el net recolzament d’un volum en l’altre mentre es resol l’accés rodat per sota la casa.

La contundència escultòrica del formigó s’apodera d’aquest camp de batalla: materialitat de permanència per a un espai de transició. Contradictori? Necessari? O, simplement, una addicció com una altra?