Un objecte arquitectònic que identifica un paisatge, una fita per a la gent del lloc, una capsa que protegeix el preuat tresor de la memòria. Una cabanya que ja només contenia poesia, uns pilars de maó que penjaven del cel, una evocadora teulada que resava per esquivar la seva última nevada. L’encant de l’abandonament és un efímer miratge que no es pot sostenir eternament.

Convertir en habitatge aquesta eina de treball de la nostra tradició rural és l’objectiu de l’encàrrec. Per afrontar el projecte, analitzem i mantenim les proporcions de l’edifici, mesurem les relacions que es mantenen entre el buit i el ple, assumim l’esquema estructural bàsic i idolatrem la seva composició de materials.

I omplim els buits amb vidre i aire donant lloc a finestrals i porxos per als espais socials i a gelosies o finestres per a les habitacions i els banys; mantenim i consolidem tots els elements d’obra per a integrar-los al projecte i dotar-los d’un nou sentit; assagem amb morters de calç i greda volcànica per a fer revestiments interiors i exteriors fidels als existents; utilitzem materials ceràmics manuals. Procurem ser veritat.

I tot això, perquè voldríem que el nostre fet constructiu també sorgís de la necessitat i de la tradició. Perquè voldríem empeltar-nos d’ells. I perquè, per fer un pas endavant, sovint cal fer-ne dos endarrere.