La finalitat principal de les obres és la recuperació i consolidació de la forma i del funcionament estructural de l’església previ a l’esfondrament d’un arc, tres voltes i part del campanar. Aquest esfondrament pot ser que es desencadenés per la caiguda d’un llamp a la punta del campanar, tot i que l’abundant presència de vegetació a la coberta de l’edifici i el seu mal estat ja havien debilitat l’estructura irremeiablement. Altrament, l’actuació ha d’aconseguir evitar que l’església torni a entrar en un nou procés de destrucció. És per això que també cal cobrir d’aigües l’edifici, drenar-ne les aigües del perímetre que arribin a través del pendent de la muntanya, assegurar una certa ventilació de l’interior de l’església i instal·lar un parallamps al el campanar.
L’enderroc dels dos murs que resten drets de l’antiga rectoria ―ja esfondrada prèviament a les obres― i que es troben enganxats a l’església és segurament l’únic dels treballs esmentats, ja siguin executats o per executar i que no respon a motivacions estructurals o constructives. Creiem que és important deixar l’església aïllada per la banda est, ja que durant el transcurs d’aquesta obra i gràcies a l’esfondrament dels sostres de l’antiga rectoria s’ha pogut apreciar que la façana est de Sant Martí de Talaixà és d’origen romànic. La posició del mur, d’aparell clarament romànic, explica que l’anterior església tenia una orientació oposada a l’actual. De fet, la primera tomba que trobem entrant a l’església es troba orientada perpendicularment al sentit de la nau actual, mentre que la resta en segueixen el seu eix. També podem deduir que la longitud de l’anterior església coincideix aproximadament amb la crugia de la nau actual, i que no tenia absis, ja que el parament descobert és pla.
De fet, l’església ja consta des de la segona meitat del segle IX, quan els monjos Benedictins de Sant Aniol d’Aguja la van fundar com a cel·la externa al monestir. Sembla ser que l’església actual data principalment del segle XVII, tot i que el campanar podria ser posterior. Igualment, es poden apreciar elements d’èpoques anteriors com la pica baptismal, d’elevat valor històric i artístic, i el mur del costat de llevant ja esmentat, ambdós d’època romànica. Pel que fa a la pica, cal dir que a les fonts consultades s’explica que s’havia trobat encabida dins d’un dels murs de l’actual. Ara ja podem afirmar que el mur en qüestió era també d’origen romànic.
Tot i les virtuts històriques i artístiques de l’església, el veritable valor de Sant Martí de Talaixà és el paisatgístic. La força visual de l’església i del seu campanar pel caminant que hi arriba és tan sols comparable a molt poques edificacions de l’Alta Garrotxa. El seu enclavament en un coll amb vistes excepcionals, l’esplanada neta de vegetació al davant de l’entrada, el seu difícil accés (tan sols a peu)… converteixen Sant Martí de Talaixà en un veritable racó de felicitat.